Roda món, roda món, i tornaràs a…

Va dir en Josep Pla sobre Menorca: “És l’illa que conec del Mediterrani on potser he trobat gent més feliç […]. Són gent conformada, enamorada del seu país, limitada. La felicitat -digué Goethe- és la limitació. I, com a gent limitada, s’adapta a tot arreu, allà on sigui. I hi triomfa. Sempre he pensat d’anar a viure a Menorca. Encara no hi he anat. La meva estupidesa és definitiva.”

Aquests dies en que s’estiu s’acaba, molta gent retorna a sa feina i molts joves de Menorca abandonem s’illa per anar a sa ciutat on passam es curs acadèmic (sigui Palma, Barcelona, València o més enllà) i començar a agafar es ritme després d’un temps en que sa desconnexió respecte a sa vida que es fa durant s’hivern haurà estat pràcticament total.

Fa un parell de dies, sopant a una terrassa de Barcelona amb un amic també menorquí, comentavem que quan arriba es moment de partir de Menorca, de donar per acabat s’estiu, a tots ens agafa un nosequé que et fa estar estrany durant uns quants de dies, fins que tornes agafar es ritme de sa gran ciutat.

No m’agraden especialment ses “autolloances”, ni sobre sa persona ni sobre el que considerem nostre, ja que crec que sempre acaben en immobilitat i apatía, però algu d’especial ha de tenir Menorca quan tantes persones han estat tocades per aquella enfermetat anomenada illomania, en la seva variant menorquina.

Perquè, dic jo, que aquest sentiment o algun semblant també el tindrà un de Madrid quan ha d’anar a passar una llarga temporada fora de casa, o una de Nova York que va a viure a Washington, o un jove de Marsella que va a estudiar a Paris. Serà aixi o no? Serà s’illomania una enfermetat endèmica de Menorca?

Comments 2

  1. Xineta wrote:

    Jo som illòmana i no em fa por reconèixer-ho…diuen que es primer pas per deixar una adicció és ser conscient de que es té una malaltia…xo, i si no ens volem curar? i si no hi ha cura? i si volem estar “enganxats” sempre?

    Posted 11 Sep 2008 at 7:28 pm
  2. Carlos wrote:

    Jo crec que no hi ha cura per aquesta enfermetat, la durem dins nostro fins que mos morim. I estic convençut de que és per bo, sempre que no ens impedeixi veure els nostros errors (encara que sembli mentida, també en cometem i per aclarir-ho el primer és veure’ls) ni disfrutar d’altres espais igualment polits que hi ha pel món.

    Posted 12 Sep 2008 at 9:52 am

Post a Comment

Your email is never published nor shared. Required fields are marked *

Twitter Users
Enter your personal information in the form or sign in with your Twitter account by clicking the button below.